Desinformació neoliberal des del Fòrum de Davos

La setmana passada, la majoria de diaris es feien ressó de la següent notícia: “Espanya cau fins a la posició 42 en l’índex de competitivitat segons un informe del Fòrum Econòmic Mundial”. Al diari Público, per exemple. I tots, un darrera l’altre, actuaven de mitjans de repetició sense analitzar la credibilitat del citat informe -ni la credibilitat de la citada institució, però això ja és un altre tema-.

El catedràtic i professor Vincenç Navarro, amb un article magistral, desmonta el citat informe de l’any anterior al mateix diari Público. Aquest és l’article:
<<

La escasa credibilidad de Davos

Un mensaje que se está promoviendo ampliamente en medios liberales es que la economía española es escasamente eficiente y muy poco competitiva, y ello como resultado de las supuestas rigideces de su mercado de trabajo y del excesivo gasto público. Uno de los centros que han promovido más este mensaje es el Foro Económico Mundial que se celebra en Davos, citado frecuentemente como el Vaticano del pensamiento liberal. Uno de sus informes, Global Competitiveness Report 2009-2010 (en el que analiza la competitividad de los países del mundo), sitúa a España en términos muy desfavorables, por debajo de países del tercer e incluso del cuarto mundo. Y como era de esperar, el coordinador del estudio, Xavier Sala i Martín, ha sido ampliamente entrevistado por los medios de información de mayor difusión del país (la mayoría de los cuales son de persuasión liberal), proveyendo las cajas de resonancia a tal mensaje.

La indústria petroquímica i del paper darrera la històrica criminalització de la marihuana

Fonts: diagonalperiodico.net | Wikipedia.org | Lareserva.com | Antiquecannabisbook.com

Són prou conegudes les propietats medicinals de la marihuana. Actualment s’utilitza en tractaments per al glaucoma, anorèxia, esclerosi múltiple, i altres enfermetats neurològiques, així com per pal·liar els efectes de la quimioteràpia i  del tractament contra el sida. Fins l’arribada de l’aspirina l’any 1901, el cànnabis (marihuana) era el medicament més consumit. A més, s’ha utilitzat desde fa milers d’anys en cultures com la xinesa, egípcia, grega i romana per fer sogues, espelmes, roba, xarxes, paper i altres objectes.

No va ser fins al 1937 que es va prohibir la planta als Estats Units (amb el consegüent efecte dominó arreu). La intervenció de l’empresari William Randolph Hearst va ser decisiva. Hearst era propietari de la major cadena de diaris del país i d’una important indústria de la fusta. En aquells anys el paper es produïa a partir del cultiu del cànem (fibra que s’obté del cànnabis), que necessitava d’una sèrie de despeses per mà d’obra força elevades, de manera que Hearst es va buscar algun tipus de matèria primera més barata i que, per tant, deixés un major benefici. El canvi de paper de cànem al paper de fusta va ser una jugada d’interessos econòmics en favor de Hearst.

Però la victòria de Hearst potser no hagués estat possible sense el suport d’una de les grans petroquímiques del país propietat de la família du Pont. Amb forts interessos en la indústria de la roba sintètica -enfront la roba de cotó i de cànem-, la família també realitzava la pasta de cel·lulosa del paper procedent de la fusta de Hearst, mentre Pierre S. du Pont era el·legit -en el 1920- com a president de la General Motors, flamant adversària de Ford, la qual investigava l’obtenció de combustibles alternatius a partir de la biomassa del cànem.

Les corporacions conquereixen els comicis als Estats Units

Fonts: New York Times | Público.es | Fec.gov

El passat 21 de gener de 2010, la Cort Suprema dels Estats Units va abolir la prohibició de donacions a candidats polítics a càrrec de les corporacions. Fins ara, aquestes només podien finançar les campanyes dels candidats mitjançant  ”comités d’acció política” (organizacions formades específicament per recaptar fons -d’empleats i associats- destinats a las campanyes), però ni corporacions ni sindicats podien finançar directament al candidat. Més detalls sobre la passada llei de finançament aquí.

En les properes el·leccions, les companyies podran comprar als candidats de manera directa després d’un segle de restriccions en aquest sentit. Segons John Paul Stevens, un dels jutges responsables d’aquest canvi de jurisdicció, “des de fa temps que s’ha sostingut que les corporacions estan emparades per la Primera Esmena [la garantia constitucional de la llibertat d'expressió que inclou el dret a recolzar candidats Polítics]“.

L’històric negoci de la CIA amb el narcotràfic

Fonts: New York Times | Público.es | Wikipedia

A l’octubre de 2009, The New York Times revelava que el germà del president d’Afganistan Hamid Karzai treballava per la CIA -desde feia 8 anys- en l’ofici de reclutar una guerrilla a les ordres nordamericanes a la provincia de Kandahar. (Notícia ampliada al NYT)

Aquesta relació no seria molt destacable sinó fos perquè els serveis secrets nordamericans han acusat diverses vegades (durant aquests 8 anys) de narcotràfic (opi) a Ahmed Wali Karzai (germà del president). (Notícia ampliada també al NYT). Així doncs, des del meu punt de vista, tenim un traficant d’opi a sou controlat per la CIA sota l’amenaça d’acusar-lo públicament si es desvia de la seva missió. Tot aquest sistema de pressió es desinfla quan es publica la relació entre el traficant i la CIA.

L’any 1996, un periodista anomenat Gary Webb -guanyador del premi Pulitzer- va evidenciar conexions entre la CIA i la infestació de crack als barris negres del país, i sobre el rendiment econòmic destinat a armes i a finançar la “Contra” per enderrocar el govern sandinista de Nicaragua. Tots els seus articles d’investigació els va recollir en el seu llibre Dark Alliance, on hi apareixen multitud d’entrevistes a narcotraficants i agents de la DEA (Policia nordamericana antidroga) destinats a l’Amèrica Central. Aquestes investigacions van tenir tal impacte que diaris com New York Times, Washington Post o Los Angeles Times van escriure articles que desacreditaven l’esmentada informació. Gary Webb va morir al 2004 a causa de 2 trets al cap en un suposat suicidi. El típic suicidi de 2 trets al cap.

Confessions d’un gàngster econòmic

“Confessions d’un gàngster econòmic” narra la història en primera persona de John Perkins, un exagent econòmic del lobby financer nordamericà de la branca dels que ell anomena “gàngsters econòmics“. Perkins explica com aquests gàngsters -treballant al servei de les multinacionals- estafen milers de milions de dòlars a països del tercer món. El sistema és sempre el mateix, es convenç o suborna el govern de torn perquè accedeixi a endeutar el seu país a canvi d’infraestructures de transport, energia, comunicació, etc, que es duran a terme mitjançant contractes amb corporacions nordamericanes com Halliburton i Bechtel. En pocs mesos, els països tercermundistes no podran fer front al deute, i és així com els gàngsters renegocien altres tipus de favors per pal·liar el desequilibri.

Les filtracions militars d’Afganistan no interessen a ningú, segons Antoni Puigverd a La Vanguardia

L’escriptor Antoni Puigverd publica avui dimecres un article d’opinió a La Vanguardia sobre Wikileaks i el seu creador, Julian Assange.

El primer que em crida l’atenció és el seu concepte simplista de la societat contingut en la següent frase: “los papeles de Afganistán publicados por Assange carecen de interés para el mundo en general, más allá de la satisfacción de la curiosidad.” Anem a repassar alguns fets publicats als documents “carents d’interés” que, no ho oblidem, són de reconeguda autenticitat per part de l’exèrcit nordamericà.

Per exemple, desenes de conductors afganesos morts i ferits a mans de tropes aliades sota la infundada sospita de ser conductors suicides. O també l’existència de la “unitat negra” nordamericana que té la missió de trobar vius o morts els líders talibans sense previ judici. O les imatges titulades “Collaterall Murder” on una càmera situada en un helicòpter nordamericà mostra l’assassinat indiscriminat contra 11 afganesos (un d’ells periodista de Reuters) que no suposaven cap amenaça. O la millor part pel meu gust, la que descriu -en paraules de New York Times- les trobades entre els serveis secrets de Pakistan amb talibans per crear grups militars per combatre als soldats nordamericans a l’Afganistan i per assassinar líders afganesos”. És interessant conèixer que Pakistan és un aliat històric dels Estats Units, fins al punt que al 2004, Washington va declarar l’esmentat país com el major aliat de la zona. Així que el Pentàgon financia i aporta recursos militars a Pakistan i aquest es dedica a invertir-los a favor dels talibans…?

El codi dels Ous

Font: Muyinteresante.es

Abans de comprar ous, convé saber d’on surten i les condicions en les que viuen les gallines ponedores. Aquest article del Muy Interesante ens dóna una mica de llum sobre el tema.

<<Cada huevo lleva impresos varios números y letras encima de la fecha de caducidad. A pesar de ser un código más, esconde mucha información sobre la manera en que ha sido producido, su código identificador y hasta el país del que proceden. Información que habitualmente pasa de largo entre los consumidores pero que es muy importante para aquellos que desean comer alimentos ecológicos.

Nuestro país es el tercer productor de huevos de la Unión Europea, con 48 millones de gallinas y una puesta de unos mil millones de docenas de huevos anuales. El 90% de estas aves está criada de forma intensiva. Las gallinas viven enjauladas y hacinadas en condiciones artificiales, lo que les produce diversas enfermedades y sufrimiento. Para la ONG, Compasión in World Farming (CIWF), es una situación indeseable, por lo que han pedido a los consumidores “que exijan huevos de gallinas camperas, que viven en condiciones dignas”

Sobre la por i la llibertat

Font: Revista Fusión

Una interessant reflexió sobre les barreres invisibles que ens han inculcat mitjançant l’educació, els dogmes, la moral, i totes les convencions culturals que no qüestionem i ens limiten la nostra capacitat creativa.

Un editorial de la Revista Fusión:

<<Vives en un espacio que fue diseñado para ti. Es un espacio cerrado, acotado, vallado, lleno de normas, de reglas, de leyes, de prohibiciones. Es un cuadrado, o mejor, un cubo, donde la vida se reduce a tres dimensiones.

Te educaron, te enseñaron, te convencieron de que la vida se reducía a eso, de que ese era el espacio, todo el espacio posible, porque fuera de esas fronteras, mas allá de esas paredes, sólo existía el caos, el desorden, lo maligno.

Te enseñaron a pensar y a sentir dentro de esa jaula, que para unos es de oro y para otros, la mayoría, de hierros oxidados. Pero siempre es una jaula, y tú su prisionero.

El director del departament de Política Científica d’Obama proposa esterilitzar la població mundial

Font: FoxNews.com

El 21 de Juliol de 2009, al més que reputat diari digital de notícies “FOX News” apareix un article sobre el director del departament de Science and Technology Policy (Ciència i Tecnologia Política) de la Casa Blanca. John P. Holdren, que també va ser consultor científic de Bill Clinton, és coautor del llibre Ecoscience: Population, Resources, Environment on hi apareixen idees com l’esterilització de la població i l’abortament forçós.

Traducció de l’article al català:

<<”El Tzar de la Ciència del President Obama”, John Holdren, una vegada va llançar la idea d’avortaments forçats, “l’esterilització obligatòria,” i la creació d’un “Règim Planetari“, que s’encarregaria de supervisar els nivells de població humana i el control de tots els recursos naturals com a mitjà de protegir el planeta – idees polèmiques que els seus crítics diuen que hauria d’haver estat revisat en les seves audiències de confirmació del Senat.

L’ONU reconeix l’accés a l’aigua potable com un dret fonamental

Fonts: ONU, centre de notícies | xarxanet.org



Un article de Xarxanet.org:

<<Ecologistes en Acció considera que el reconeixement del proveïment d’aigua i el sanejament com un dret humà és un pas fonamental en el camí a una major justícia social i ambiental. És una molt bona notícia i el resultat d’un incansable treball de multitud d’organitzacions de la societat civil de tot el món perquè l’ONU reconegués, per fi i al segle XXI, que l’aigua és un dret bàsic per a la vida i la dignitat. Just en el moment que l’Estat denega l’accés a l’aigua als boiximans del Sur-oest d’Àfrica, segons denuncia Survival Internacional.